Hem dividit el país entre catalanistes i no catalanistes. Entre esquerres i dretes. Entre homes i dones. Entre nadius i immigrants de diferents generacions: primera, segona, tercera... I ja n'hi ha prou. Ja n'estem farts. Ja n'estem tips. Nosaltres, la majoria de la base, els mal anomenats de sota, les unitats de treball o les formiguetes del cens hem de dir prou. Els que respectem als altres hem de dir ben clar que mentre estiguem dividits no anem enlloc.

Resulta que ara hem de votar en unes eleccions que no són les nostres. Ara sembla que només es pugui votar al PSOE o al PP. Ara que els debats només són de dos partits, més que mai hem de dir prou. No ens interessen els interessos del PSOE ni els del PP. Ens és igual el talante i ens ha de ser igual que ens insultin. A part de mirar per ells, els seus interessos i els dels seus amics; tots dos faran el mateix. I tota la resta, també. Nosaltres no volem això, però els votem perquè creiem que hem de votar el menys dolent. I no és així. Res més lluny d'això. Així matem l'esperança. Així és inútil la democràcia. Hem de votar a qui volem votar. I ens hem de votar a nosaltres mateixos, perquè això és la democràcia. I això és el que fa possible l'impossible. El nostre vot no ha de ser una resignació, ha de ser un crit. Un crit que ha de fer callar als líders dels partits, perquè tots nosaltres som els que manem, i ho estan fent molt malament.

Som aquí però venim de llocs diferents. Tot i així juguem, estudiem, treballem i vivim junts i en pau. I més junts encara ho hauríem de fer. Perquè som una nació. Perquè som catalans. Perquè som pacífics i sempre hem obert les portes a tothom. I ho seguirem fent. Seguirem ensenyant a qui arribi, a poc a poc i amb amor, com s'estima aquest país i aquesta llengua. Seguirem unint-nos en contra de la violència i el despotisme. Ens taparem les orelles si ens insulten, i els mirarem serenament als ulls quan ens cridin.

És amb el cor que les coses cobren sentit. L'obsessió pel poder, les ànsies d'influència o de diners o l'enveja no és el que fa persones a les persones, és el que les destrueix. És el que fa que s'odiïn entre elles. I nosaltres volem anar a dormir cada dia sabent que el món és una mica millor per a tothom. I l'últim dia d'anar a dormir, voldrem que tot hagi tingut sentit. Haver estimat és el que ens el donarà els motius d'haver viscut. L'esperança de viure tranquils i en pau és la que ens ha de moure. L'esperança d'un poble valent, sense por, sense prejudicis, emocionat i amb il·lusions és la que —en democràcia o sense— fa els miracles possibles.

Farem a la nostra nació sobirana en pau, fent-ne l'emblema i l'exemple més bonic de concòrdia i entesa entre pobles i entre persones.

Visca Catalunya lliure! Visca tots units i lliures!

¡Viva España! Cantemos todos juntos con distinta voz
y un solo corazón

¡Viva España! desde los verdes valles al inmenso mar,
un himno de hermandad

Ama a la Patria pues sabe abrazar, bajo su cielo azul,
pueblos en libertad

Gloria a los hijos que a la Historia dan justicia y grandeza
democracia y paz

Mori Espanya! Cantem clar que no ens la creiem ni ens la creurem,
espanyols mai serem

Mori Espanya! només la vol entendre qui en surt guanyant,
un himne desfassat

Oblida a caspanya doncs sap maltractar, sota la seva mà,
països sense estat

Qui entengui la història que ho digui ben clar, doncs ja n'estem molt farts,
volem la llibertat

De què serviria escriure,
buscant les paraules precises
que expliquéssin amb matitzos
que per arribar a una conclusió exacta
cal simplificar tant les coses
i treure tants significats a les paraules
perquè amb dificultat encaixéssin
al que crec sincerament que desconeixo
que vull expressar com si conegués
i de manera lúcida sorprendre
dient el que tothom sap i desconeix
avorrint jugant amb jocs de lògica
que amb absurda complexitat
requeriria un esforç d'entendre
que no valdria la pena?