perquè...

...ja les he dit moltes vegades.
...sovint són masses, tantes que no sé per on començar.
...sovint són masses, tantes que em fa mandra començar.
...cal trobar un moment més adequat.
...cal esperar que surtin soles.
...aniria en contra meva.
...encara no conec les paraules per dir-les.
...seria com dibuixar rodones amb línies rectes.
...hi ha coses que no es diuen, es fan i punt.
...abans em cal estar-ne més segur.
...després ja no sabria què més dir.
...no solucionarien res i només serien més problemes.
...hi ha millors maneres sense fer servir paraules.
...quan sonen en veu alta perden significat.
...ningú n'ha de fer res.
...poden canviar la situació quan sembla perfecta.
...només semblarien excuses.
...em fa por dir-les.
...em fan por les coses.
...són íntimes.
...són íntimes de dues persones.
...els que llegeixen el bloc no n'han de fer res.
...a la tele per fi fan algo que trobem interessant.

Poetes que es barallen per la fama. Constructors en ruïnes. Artistes a l'atur perquè treballaven de paletes, electricistes i pintors. Consultors que no saben de què parlen. Especialistes en mercats de fum. Publicistes que creuen en la utopia treballant per polítics que no creuen en res. Escriptors per encàrrec. Periodistes que han de fer ficció. Novel·listes que resulten fer cròniques. Religiosos amb ànim de lucre. Entrenadors que ensenyen com somriure. Metges que venen perfeccions de plàstic. Mediocres que s'inventen premis que guanyen. Genis que s'esforcen per passar inadvertits. Amants que fingeixen. Ex-parelles que s'estimen. Amors que se separen. Serveis per a cors que bateguen amb força tancats en recipients hermètics per por.

Precaució: aquest text és una relliscada i conté un final pastelós. Absteniu-vos de llegir-lo si teniu un Golf.

Si has de tenir por d'alguna cosa és de patinar. No ho dic en sentit figurat: em refereixo literalment a girar o accelerar massa, passar-te de frenada, perdre el control del vehicle i embrutar l'asfalt de trossets de cervell.

Com que els que netegen les carreteres els paguem entre tots i això m'inclou, cal que coneguis bé quin és l'estat de l'asfalt, amb quins entrebancs et pots trobar, com et responen els frens, l'accelerador i els pneumàtics que portes. Però sobretot el que cal que dominis és el punt òptim que et permeti maniobrar sense perdre el control i així fer una traçada segura. Si no t'interessa l'automobilisme, continua llegint.

Si el que pretens és analitzar teòricament —i en temps real— tots aquests valors, deduint aquest punt òptim i conduir de manera ideal, segurament el que passa és que ets imbècil, científic o pedant de collons. És més: malfia't dels teòrics. La teoria sense la pràctica no existiria. És més: la teoria sense la pràctica no existiria. Has de saber que pretendre comprendre la pràctica a base d'estudiar la teoria és com dedicar-te a menjar a través de l'anus: estúpid. I és que per molt que alguns treguin merda per la boca, ningú té dents al cul.

Si tinguéssis presents —de forma conscient— totes les variables que intervenen en la conducció, no et donarien el carnet. És més: estaries tancat per autisme. Si ets un humà regular, és impossible que pensis en tot durant tota l'estona. Malfia't també dels (fantasmes) que et diguin el contrari. Els podràs identificar pel Golf que duen enganxat al cul. La teoria sempre queda massa lluny de la pràctica. Els marges i els límits de frenada només s'aprenen d'una manera: practicant. Els llibres i els consells hi ajuden, però només hi ha una manera d'aprendre a moure's: movent-se.


Font: lallavedecristal

No sé si coneixes el món del motor i tampoc si mires la Fórmula 1, jo poc, però m'he fixat que els cotxes quan escalfen pneumàtics van de banda a banda i no patinen, quan surten de boxes les rodes no els rellisquen, tampoc quan frenen i tampoc quan giren. Tot i això, els fills de puta van unes quantes vegades més ràpids i molt més segurs que la majoria de cotxes.

És durant la pràctica quan aprendràs a fer la traçada segura. També a poc a poc provaràs de fer-la cada vegada més ràpid fins a conèixer els límits als que pots arribar per seguir avançant cap on vols anar i sense perdre gaire el temps ni arriscar massa, que en definitiva és del que es tracta.

En contra del que pugui semblar, avui al diccionari he descobert que l'autoestima és saber-se autovalorar i no té res a veure amb estimar-se un mateix. Així una persona amb l'autoestima alta es pot odiar tranquil·lament, sempre i quan sigui conscient que és una filla de puta. I a la inversa: una persona amb l'autoestima baixa es pot creure la millor del món i ser la més gran de les filles de puta. Dit d'una altra manera:  una persona amb l'autoestima baixa no vol dir que s'infravalori, sinó que no en té ni idea de valorar-se. I una persona amb una autoestima alta no vol dir que es cregui molt bona, sinó que sap fins quan pot accelerar.

No et fiïs dels que et diuen que més val anar a poc a poc que arribar a l'hora: segurament encara han d'arribar.

No et fiïs dels que et diuen que la gràcia està en el trajecte, trobar la velocitat ideal, etc. (el que ara està de moda): segurament no van enlloc.

Fia't dels que et diuen que cal saber on anar i fer-ho de manera ràpida i segura: primer no, però cada dia ho faràs millor.

La por és bona per aprendre a no relliscar. Massa por et frena. Massa poca et mata.

Procura no patinar gaire. Pensa que ningú neix Fórmula 1.


Font: lightproofbox

... però que cap polític d'aquest país tindria collons de dir. Adoptar un discurs així requereix moltes coses: canvis, acords, oblidar-se d'estratègies, renúncies, no mentir i pactar molt. La honestedat és escassa en política perquè no només hi entren les idees i els electors en el joc: també hi ha els interessos personals, els dels partits, els dels amics rics dels partits i pors de diversa índole.

M'he inspirat en el discurs de Barack Obama a Iowa —traduït al català per l'ulldepoll.cat aquí— i m'he motivat per tot això d'aquest comentari. Molts direu que és una pastelada, molts pensareu que és ridícul, a d'altres us semblarà una utopia, a algú fins i tot li podrà semblar infantil o ingenu. D'infantil o innocent no en tinc res, però d'ingenu sí. Tot i que a vegades em costi aconseguir-ho, procuro ser-ho i m'hi esforço.

A tots aquests que se'n riureu: jo no tinc milers de persones, ni padrins, ni milions al banc, ni gent guapa de totes les edats darrera meu aplaudint-me ni cap de les altres coses que vosaltres valoreu. Jo sóc ingenu i el que no tinc és por. Vosaltres sí. I segurament per això tenim l'abstenció i els polítics que tenim.

Aquí el teniu:

Hem dividit el país entre catalanistes i no catalanistes. Entre esquerres i dretes. Entre homes i dones. Entre nadius i immigrants de diferents generacions: primera, segona, tercera... I ja n'hi ha prou. Ja n'estem farts. Ja n'estem tips. Nosaltres, la majoria de la base, els mal anomenats de sota, les unitats de treball o les formiguetes del cens hem de dir prou. Els que respectem als altres hem de dir ben clar que mentre estiguem dividits no anem enlloc.

Resulta que ara hem de votar en unes eleccions que no són les nostres. Ara sembla que només es pugui votar al PSOE o al PP. Ara que els debats només són de dos partits, més que mai hem de dir prou. No ens interessen els interessos del PSOE ni els del PP. Ens és igual el talante i ens ha de ser igual que ens insultin. A part de mirar per ells, els seus interessos i els dels seus amics; tots dos faran el mateix. I tota la resta, també. Nosaltres no volem això, però els votem perquè creiem que hem de votar el menys dolent. I no és així. Res més lluny d'això. Així matem l'esperança. Així és inútil la democràcia. Hem de votar a qui volem votar. I ens hem de votar a nosaltres mateixos, perquè això és la democràcia. I això és el que fa possible l'impossible. El nostre vot no ha de ser una resignació, ha de ser un crit. Un crit que ha de fer callar als líders dels partits, perquè tots nosaltres som els que manem, i ho estan fent molt malament.

Som aquí però venim de llocs diferents. Tot i així juguem, estudiem, treballem i vivim junts i en pau. I més junts encara ho hauríem de fer. Perquè som una nació. Perquè som catalans. Perquè som pacífics i sempre hem obert les portes a tothom. I ho seguirem fent. Seguirem ensenyant a qui arribi, a poc a poc i amb amor, com s'estima aquest país i aquesta llengua. Seguirem unint-nos en contra de la violència i el despotisme. Ens taparem les orelles si ens insulten, i els mirarem serenament als ulls quan ens cridin.

És amb el cor que les coses cobren sentit. L'obsessió pel poder, les ànsies d'influència o de diners o l'enveja no és el que fa persones a les persones, és el que les destrueix. És el que fa que s'odiïn entre elles. I nosaltres volem anar a dormir cada dia sabent que el món és una mica millor per a tothom. I l'últim dia d'anar a dormir, voldrem que tot hagi tingut sentit. Haver estimat és el que ens el donarà els motius d'haver viscut. L'esperança de viure tranquils i en pau és la que ens ha de moure. L'esperança d'un poble valent, sense por, sense prejudicis, emocionat i amb il·lusions és la que —en democràcia o sense— fa els miracles possibles.

Farem a la nostra nació sobirana en pau, fent-ne l'emblema i l'exemple més bonic de concòrdia i entesa entre pobles i entre persones.

Visca Catalunya lliure! Visca tots units i lliures!

En aquells dies Nostre Senyor Déu pare totpoderós creador del cel i de la blocosfera tingué un desequilibri hormonal. L'elevada concentració de testosterona en el seu organisme provocà el cataclisme cibernètic-sexual més bèstia de l'era. Una de les conseqüències més evidents de l'ona expansiva del desfogament fou la massiva generació de bitàcoles per concepció divina. És el que encara avui celebrem i coneixem com a Blogoboom del Senyor.

Tota jove anomenada Maria es quedà embarassada, desistí en la recerca d'ocupació i la substituí per la d'una establia on muntar el seu propi pessebre. Un cop els blocs foren nats, la concentració d'aquests era tal que els pastors no donaven a l'abast de visitar-los (fou per això que el bon Déu creà els fils de subscripció RSS). Degut a la proliferació d'estels fugaços, els Reis Mags s'hagueren de repartir l'or, l'encens i la mirra, sincronitzar els rellotges i dividir-se. Per la competència entre establies, quan s'albiraven peregrins arreu es sentia cridar: —Visites atanseu-vos aquí! Atanseu-vos aquí! —repetint reiteradament—. El caos fou tal que fins i tot joans, joseps i ases saquejaren les establies d'altri, difamaren i difongueren falsos rumors en Betlems llunyans, violaren els nounats blocs via comentaris i fins i tot n'assassinaren. Tres dies després els blocs morts seguiren morts. I els vius recordaren per sempre més el significat del manament que substituí a tots els anteriors: "us visitareu els uns als altres tal com els rànquings us han classificat".

Disculpin la intromissió. Amb aquesta actualització només els interrompré breument per fer un incís precís en un moment lúcid de revelació espiritual d'honesta humilitat: aquest bloc és una merda. Sincerament. Aquest bloc —com gairebé tot— és brossa.

És un bloc poc o massa seriós (sense terme mig), poc constant i poc rigorós. Gens contrastat, massa personal i d'una temàtica imprecisa. A vegades avorrit, difús i —fins i tot— amb punts de megalomania. També hi ha coses bones però a vostès no els afecten, o sigui que poden esborrar-lo de les subscripcions RSS sense remordiments i —si no els interesso personalment— també poden oblidar-se de mi.



Els prometo que ho he intentat. He provat de mantenir el llistó i anar-lo apujant post a post en repetides ocasions, però és inútil: si vull actualitzar he de rebaixar-lo —com estic fent ara—. De no fer-ho, rarament l'actualitzaria i el bloc acabaria morint. I no vull que passi, perquè em diverteixo mantenint-lo viu i —sobretot— fent-lo agonitzar (abans m'he oblidat de dir que no tinc cor: també sóc una persona cruel).

Una mica tot això ve arran del rànquing de blocs en català d'Alianzo, on avui surto en quart lloc —tranquils, té una explicació: fa poc vaig sortir en portada al menéame—. 

Els animo a obrir un bloc en català, apujant el llistó de la nostrada blocosfera; la qual aquest bloc ofèn.

I, si els plau, abstinguin-se d'aportar comentaris que corroborin l'efecte pèndol: no vull elogis (si en tenen, guardin-se'ls per a vostès. Gràcies. La seva mare també els ho agrairà).

Al ball de disfresses, l'atractiva abella maia s'acosta al noi seriós que fa estona que es recolza sol a la paret. Per emparar-lo i fent valer l'amistat trimestral que comparteixen, la jove li pregunta el que avui ja està cansat de respondre:
- Que no t'has disfressat?
- Sí, que no ho veus? —li respon.
- Ah sí? De què? —replica la noia entre mig indignada i confusa.
- De graciós —conclou.